Plenària 15

EL HOMBRE MÁS PELIGROSO DE AMÉRICA – Daniel Ellsberg y los documentos del Pentágono

Quan aquest matí mentre esmorzava he engegat la tele, una notícia m’ha cridat l’atenció immediatament (i a aquelles hores del matí no sol passar-me). L’home que va filtrar al Guardian i al Whashington Post documents classificats sobre com l’Agència de Seguretat Nacional (NSA, per les seves sigles en anglès) va obtenir dades d’empreses de telecomunicacions i d’Internet dels EUA, ha fet pública la seva identitat. Es diu Edward Snowden, té 29 anys, i és un ex-treballador de la CIA (treballava per ella a Háwai, i sembla ser que amb un molt bon sou). Actualment es troba a Hong Kong, ja que va marxar de Hawai just després de fer les filtracions per a intentar – no se sap si ho aconseguirà – no haver de passar per un judici als EUA.

La notícia m’ha cridat l’atenció pel vídeo que han posat, en el qual se’l veia a ell fent unes declaracions que m’han fet rumiar:

http://www.youtube.com/watch?feature=player_detailpage&v=5yB3n9fu-rM

Ara les he hagut de buscar i, al veure l’entrevista sencera, m’han cridat l’atenció diverses parts, com per exemple la que va del minut 3:42 al 5:20, del 7:09 al 7:52 o del 10:47 al 11:49.

Però el que més m’ha fet pensar és el que ja he sentit aquest matí (minut 06:38 – 07:09).

“[…]You can get up everyday, you can go to work, you can collect your large paycheck for relatively little work, against the public interest, and go to sleep at night after watching what it shows (?). But if you realize that that’s the world that you’re helping create, and it’s gonna get worse with the next generation and the next generation who extend the capabilities of this sort of architecture of repression, you realize that you may be willing to accept any risk. And it doesn’t matter what the outcome is so long as the public gets to make their own decisions about how that’s applied”

Els fets que han ocorregut els últims dies (la filtració i la “sortida en escena” del seu autor) han coincidit amb el començament del judici a Bradley Manning, el soldat americà que va proporcionar a Wikileaks una de les filtracions més grans que ha rebut mai, i el qual s’enfronta a la possibilitat de ser condemnat a fins i tot cadena perpètua. I també coincideix amb un altre cosa: el tema que s’ha tractat avui a classe.

A la classe d’avui hem vist el documental del qual aquesta entrada agafa el títol, i ha sigut molt interessant. Parlava, com bé indica el seu nom, del cas dels papers del Pentàgon i de l’home que els va proporcionar a diferents diaris dels Estats Units: Daniel Ellsberg. Per a que fos perfectament comprensiu, el documental mostrava fins i tot una petita biografia d’Ellsberg, i ell mateix hi sortia com un dels protagonistes. M’ha semblat molt i molt interessant: poder veure com va anar tot, des del primer moment en què se li va acudir a Ellsberg fer la filtració, fins la gent que el va influenciar, o com va anar tot després, o com és ara ell (està en organitzacions que lluiten i protesten a favor de la pau)…

Finalment, també coincideix, tot i que arriba una mica més tard, amb l’entrevista que Jordi Évole va fer a Julian Assange al seu programa Salvados i que es va emetre fa dues o tres setmanes:

http://www.youtube.com/watch?feature=player_detailpage&v=kJ7mH81ryeg

Després de mirar l’entrevista, vaig veure’n un altra al mateix Jordi Évole en la que li preguntaven com havia anat aquesta i com li havia semblat que estava Assange. Llavors, Évole va respondre: “Cuando haces de tu causa tu vida, ya no tienes miedo de nada”.

Tots aquests casos, com a estudiant de periodisme, són totalment inspiradors. Veure que hi ha gent que fa de la seva vida la seva causa, que lluita pel que creu que és el correcte i que, com s’ha dit en el documental d’avui, posa per davant la seva consciència als seus interessos (cosa que penso que és molt important)… Jo no sé si mai seré capaç de fer tot això; penso que cadascú té una passió, i que s’ha de lluitar pel que es vol i posar tant d’esforç com es pugui (cosa que considero imprescindible en el periodisme), però jo no podria concentrar la meva vida en una sola cosa. És a dir, no crec que pogués jugar-m’ho tot per una sola cosa. O al menys ara mateix penso així. Opino que no seria capaç de fer com per exemple Assange, el qual està tranquil a l’embaixada, ja que, com diu a l’entrevista de la qual he adjuntat el link, pensa que és un preu molt petit a pagar per tot el que ha aconseguit. Jo trobaria un preu massa alt a pagar estar totalment privada de la meva llibertat per haver fet públiques certes informacions les quals, en la majoria dels casos, realment havien d’arribar a la societat.

Totes aquestes persones han posat les seves vides o llibertats en risc per contruïr una democràcia millor, i perquè creuen que és el nostre dret poder accedir a la informació que han fet pública. Trobo que el problema resideix en què no fem prou cas (com en el cas d’Ellsberg , que al documental explica que no li va agradar gens que la societat americana rebés tota la informació que ell va filtrar “per a després assimilar-la i oblidar-la”) al que ens proporcionen. No ens indignem, no ens aixequem i fem alguna cosa. I tristament, m’he d’incloure a mi mateixa. Jo mateixa he llegit les informacions de Wikileaks i indigar-me sí que m’he indignat, i molt, i hi he pensat, i potser fins i tot n’he escrit alguna cosa per mi mateixa. Però no he mirat si algú s’estava mobilitzant al rebre aquesta informació ni res d’això (com per exemple s’hauria pogut fer després que sortís a la llum el vídeo en què es pot veure com uns soldats americans van assassinar a uns corresponsals i altres civils sense cap mena de raó).

Dels casos que he comentat, en dos d’ells els qui han/van filtrar la informació han anat/van anar a judici (Manning i Ellsberg), un altra està a Hong Kong esperant saber què “intentarà fer amb ell” (en principi portar-lo a judici, és clar) el govern dels EUA (Snowden), i l’últim (Assange) porta mesos tancat a Londres en una embaixada envoltada de seguretat, esperant veure com avança la situació, i patint què podria passar si sortís. Per sort, en el primer cas un dels dos, Ellsberg, el cas del qual va succeïr durant els últims anys de la Guerra de Vietnam (els papers del Pantàgon hi estàven totalment relacionats), va sortir victoriós del judici i, de fet, va tenir el suport popular i va ser molt admirat. S’ha de dir que ara, en canvi, s’ha mencionat en moltes ocasions que Manning és un enemic dels EUA, del seu propi país, pel fet de filtrar tots els documents que va filtrar (entre ells el vídeo que he mencionat anteriorment). Ja en principi, Wikileaks és, en general, més odidada per la premsa, mentre que Ellsberg s’hi va aliar totalment. Això, penso, podria ser pel que s’ha repetit en tantes ocasions: “Wikileaks va mostrar que els mitjans no estaven duent a terme la seva feina”. De fet, el mateix Assange ha declarat en alguna ocasió que li faria vergonya que l’anomenéssin periodista, i que la seva feina no és la de periodista ni ho vol ser (no tracta les informacions, no les redacta… senzillament les fa públiques).

A l’hora de filtrar informacions com les que aquests homes han fet arribar a la premsa, sempre hi ha un risc. Són informacions que, en alguns casos, es podria dir que “han sigut ocultades per alguna raó”, i aquesta raó sempre és la seguretat nacional. Però, realment aquestes informacions afecten tant la seguretat nacional? Penso que, desgraciadament, ja hi ha moltes males relacions internacionals, tensions, interessos que afecten a la tranqul·litat entre els països… i que amb aquestes filtracions tot això segueix igual. Al segle XX, quan hi va haver dues guerres mundials, no existia Internet ni les filtracions (tal i com les coneixem avui en dia), i tot i així van ocórrer un munt de desgràcies. Les filtracions del Pentàgon i la invenció d’Internet van ocórrer cap a finals d’aquest segle passat, i no penso que canviessin res. Desgraciadament, el món segueix amb els problemes de sempre, i no penso que una filtració canvïi l’estat de la seguretat nacional. En canvi, el fet que la societat, la opinió pública, pugui tenir informació important a les seves mans i ser crítica amb aquesta, això sí que pot canviar molt les coses.

També he de dir que, com que tampoc vull escriure l’entrada al bloc tan extensa que costi de llegir, he manifestat la meva opinió força ràpidament. Sé que té matisos i que en ocasions s’ha de mirar molt correctament què podria provocar la publicació d’una informació, ho entenc perfectament (i em recorda al cas del pròleg de George Orwell), però, normalment en tots els casos que se m’han plantejat, sempre he acabat pensant que publicar seria el correcte.

Per acabar, deixo aquí el link d’un vídeo que aquesta tarda, buscant informació, he trobat per Internet. Hi surten diversos famosos en defensa de Bradley Manning; ensenyen cartells on hi ha escrit “I am Bradley Manning“, diuen això en diverses ocasions i també donen arguments en la seva defensa. Un dels personatges famosos que apareix al vídeo mostrant el seu suport a l’ex soldat nord-amercià és Daniel Ellsberg.

http://www.youtube.com/watch?feature=player_embedded&v=GI_HsQTCieg

ENTREVISTA A UNA PERIODISTA: FINA BRUNET

Dimecres passat van venir a la Facultat de Comunicació de la UPF tres periodistes ex-treballadors del Público a fer una xerrada sobre periodisme. Van muntar una taula rodona, i la presentació va portar el títol de Els fills bords de Público. El Público és un diari que va ser fundat l’any 2007  i del qual es va haver de tancar la seva versió impresa el 2012.

Sembla ser que aquesta taula rodona va ser molt interessant, i que els tres periodistes que hi van acudir van animar als meus companys a ser optimistes, i no pessimistes (com sembla que tothom diu que hem de ser actualment els aspirants a periodistes o els periodistes). Però jo no hi vaig poder assistir, i per aquesta raó he decidit fer una entrada al bloc sobre l’entrevista que tres companyes de classe (la Laura Anglès, la Marina Corral i la Júlia Díez) i jo li vam anar a fer dijous passar a la Fina Brunet a TV3.

Quan el dimecres vaig anar a dormir, encara no era segur que li poguéssim anar a fer l’entrevista a la Fina dijous. De fet, les meves companyes i jo ja pensàvem que segur que no hi podríem anar, ja que ella no havia contestat l’últim mail que li havíem enviat. Tot i així, al dia següent (que no teníem classe pel matí), em vaig despertar d’hora per mirar si havia dit alguna cosa, i llavors vaig veure el seu mail: enviat a les 6:27 del matí. Deia “Entesos, cap problema, us espero avui doncs!”. Vaig sortir del llit d’un bot i vaig anar a buscar a la Laura Anglès, amb qui comparteixo pis, per a dir-li. La Laura ja estava desperta, i vam començar a trucar a la Júlia i a la Marina com si ens hi anés la vida. Ens havíem de preparar, havíem de retocar el guió de l’entrevista i havíem d’anar fins a TV3 (passat l’altra punta de Barcelona…).

Semblava que no hi seríem a temps quan vam aconseguir localitzar a la Marina (la Júlia ja ens havia agafat el telèfon ben d’hora). Vam quedar que, tot i que ens sabia molt greu per les nostres butxaques, agafaríem un taxi fins a TV3 per a poder ser-hi a temps. Així que l’entrevista era a les 12, i a les 11:30 estàvem davant del centre comercial de Glòries agafant un taxi per anar a fer la nostra entrevista. Durant el camí vam estar repassant les preguntes (les quals la Laura havia hagut d’acabar de retocar tota sola mentre jo intentava localitzar a la Marina, la qual, és clar, pensava que no havíem d’anar a fer l’entrevista aquell matí), i vam anar comentant altres coses perquè l’entrevista sortís rodona.

A les 12 en punt érem a TV3 davant de les dues recepcionistes i l’home de seguretat donant els nostres DNIs. Llavors les recepcionistes van trucat a la Fina, i ens van dir que ens esperéssim a la sala d’espera. Ens vam seure allà i ens vam posar les nostres acreditacions (amb el logo de TV3, és clar), cosa que si ets estudiant de primer de periodisme, cal dir que et fa força il·lusió.

Quan la Fina va arribar ens vam presentar, i just després ella ens va començar a ensenyar TV3. Ara la Fina Brunet treballa a Els Matins com a reportera, i ens havia dit que, en principi, només tindria temps de ser a TV3 amb nosaltres de 12 a 1 del migdia. Tot i així, va ser molt amable i ens va començar a explicar com estaven distribuïdes les instal·lacions. L’edifici que veiem a la dreta era el d’informatius, el del mig el de direcció, el de la dreta el de programes (on també hi ha el restaurant de TV3…). Nosaltres, com que ara ella és de l’equip d’Els Matins, aniríem a l’edifici de programes. Ens va dir que faríem l’entrevista al restaurant, però abans ens va ensenyar bé l’edifici…

Ens va portar al plató d’Els Matins, on l’Helena Melero i els seus col·laboradors estaven asseguts, esperant a tornar a entrar en antena mentre es feia la publicitat. Després, ens va deixar entrar a la sala on es controla a la imatge, i a la que es controla el so… A on que es controla la imatge hi havia un dels editors del programa, al qual la Fina li va dir “són futures periodistes”, mentre ens senyalava. Llavors ell va contestar; “digal-s’hi que ho deixin córrer! Que es casin, tinguin fills i siguin felices!”. Ho va dir totalment de broma, és clar, però tenint el compte el que sé de la feina de periodista, aquell l’home tenia una mica de raó. 

Després, ens va ensenyar els platons d’ Eport3, de La Partida, del Divendres… Tots semblen molt més grans per televisió. Però no és això el que vaig estar pensant mentre ens ensenyava com eren les instal·lacions. L’interessant és que t’ho explicava una periodista que treballa a TV3 des de l’any 86. Les instal·lacions de TV3 les pot visitar qui vulgui, hi ha visites guiades (de fet, en vam trobar una, i la Laura ja hi havia estat amb l’institut). Així doncs, el que em va agradar és que fos la Fina qui ens expliqués una mica com anava tot, i també poder veure l’ambient entre els periodistes que hi treballen (tot i que també m’hagués encantat veure l’ambient d’una redacció, però no vam veure’n cap). Mentre ens ensenyava un dels camerinos d’Els Matins va passar un home i la Fina i ell es van saludar. Just després, ella ens va preguntar, “miràveu el Super3, de petites?”. Sí, és clar!. I llavors ens va dir “doncs aquest que ha passat ara era en Petri!”.

Després de la ruta pels platós dels diferents programes ja vam anar, finalment, cap al restaurant a fer l’entrevista. Estàvem una mica preocupades, perquè en principi ella ens havia dit que tindria poc temps, però vam pensar que si ens havia ensenyar aquell edifici tan amablement era perquè hi havia temps per tot.

Vam anar cap al restaurant, doncs, i vam començar l’entrevista. Mentre cadascuna treia el seu guió, li vam explicar una mica de què aniria: “a la universitat fem una assignatura que es diu Estructura de la Comunicació Social, en la qual hem estat parlant molt sobre els problemes que ha d’afrontar el periodisme. I l’entrevista és una mica sobre això”. “Entesos, perfecte”, va dir ella tranquil·lament.

L’entrevista va començar amb preguntes personals. Ens va explicar que no havia estudiat periodisme, que havia començat a la ràdio, que havia entrat a TV3 per un anunci al diari (després havia passat unes oposicions i un altre seguir de proves), els telenotícies que havia presentat… Però tot això està a l’entrevista, la qual potser penjaré quan estigui arreglada, així que no ho explicaré en aquesta entrada. El que sí que vull explicar, i és una de les raons per les quals he decidit escriure això, és la sensació que em va quedar després de fer l’entrevista i el consell que va donar a aquell que vulgui treballar en el periodisme.

Vaig trobar que era una persona molt i molt senzilla tot i fer tants anys que treballa a TV3. Amb això no vull dir que presentar un telenotícies hagi de fer que pensis que ets ves a saber qui ni res d’això, només vull dir que no és una persona que sembli que pensi que ja sap moltíssim sobre la seva professió pels anys que fa que hi treballa i la gran carrera que té, sinó al revés. Em va semblar una persona que segueix pensant que aprèn cada dia. També em va donar la sensació que està molt contenta de treballar en el mitja públic en el qual treballa, i també molt orgullosa de la feina que s’hi està fent.

Quan li vam preguntar què és el que més li agrada de la seva feina, va respondre “que cada dia és diferent”. Ella, com ja he esmentat, ara és reportera, i per tant cada dia ha d’anar a un lloc diferent. Va dir que, és clar, una mena de rutina té (arriba a TV3 a les 6/6:30 del matí, agafa un cotxe amb el seu equip i va on ha d’anar, torna a TV3 a muntar la informació que han recollit…), però tot i així mai fa exactament el mateix. I això em va cridar l’atenció i em va agradar que ho digués, perquè és precisament una de les raons per les quals vull ser periodista. No vull, ni podria, tenir una feina avorrida que faci que estiguis cada dia assegut en una oficina, o fent una feina molt semblant… I la professió de periodista això segur que no ho té! Mai saps què et tocarà fer, i això per molta gent pot ser dolent, però per a mi és perfecte. És interessant, i cada dia aprens un munt de coses noves. També pot ser estressant, és clar, però t’ha d’agradar i ja està.

I això és precisament el que ens va dir ella mateixa. Ja que li vam preguntar quin és el millor consell que li ha donat un company de professió, i ens va dir que (no ho escriuré textualment perquè, com ja he explicat, l’entrevista, en tot cas, la penjaria en un altra entrada), senzillament, sempre posar-hi ganes. Va dir que aquell que va arrossegant els peus i no hi posa totes les ganes que pot, mai arribarà enlloc. En el periodisme, has d’estar sempre atent i amb ganes de treballar. És, va dir en altres paraules, una professió en la qual s’hi ha de treballar per vocació. I ara mateix crec que és una cosa que tinc. Potser més endavant em veure en la redacció d’un diari, o treballant a la ràdio, o on sigui treballant en el periodisme, i no m’hi veuré, no m’hi adaptaré. Però ho dubto moltíssim, no ho crec per res del món. Penso que és una feina apassionant i és el que vaig poder treure de moltes coses de les que va dir. S’ha de lluitar per treballar-hi i, quan hi ets, per seguir-hi treballant. Sempre has d’estar al màxim com el primer dia. Penso que això és molt important.

En quant als problemes del periodisme sobre els quals li vam parlar i que hem estat tractant a classe, penso que la Fina Brunet és una periodista privilegiada en el sentit que no s’hi ha hagut de trobar mai o en molt poques ocasions. En tot moment la vaig veure molt contenta amb la seva feina a TV3, i no em va donar la sensació (i de fet ella ho va dir) que mai li haguessin prohibit escriure sobre algun tema o alguna cosa per l’estil. És, a més, una periodista força optimista, pel que em va semblar, ja que, per exemple, quan li vam preguntar sobre l’aparició dels canals privats, va dir que havia sigut més aviat positiu, ja que havia ajudat a TV3  a no “adormir-se”, i va opinar d’una manera semblant sobre altres qüestions. Tot i que, també cal dir, l’edifici de TV3 que vam visitar estava ple de cartells rehivindicant la protecció de la televisió pública (“com a la uni”, vaig pensar, on hi ha un munt de pancartes a favor de l’educació pública – més al campus de Ciutadella -), que està passant per molt problemes dels quals de ben segur ella és molt conscient (a l’entrevista es va poder veure que ho és).

També he de dir que durant l’entrevista la van trucar dues vegades perquè, segons va dir, havíen sorgit novetats per la seva feina de l’endemà, així que al final l’entrevista no va poder durar tant com ens hagués agradat (i aquest fet també em va fer pensar en la professió de periodista; la van trucar dues vegades, va haver d’anar corrents a treballar…).

Finalment, vull comentar que m’he pogut assabentar de tot el que es va tractar a la taula rodona de dimecres llegint el bloc de la Clàudia Arqués, on està molt ben explicat.

Plenària 14

SOCIAL MEDIA 

Segons “Alexa“, l’única web que proporciona estadístiques de les pàgines més visitades globalment, aquestes webs són les següents (en ordre de visites):

Facebook, Google, Youtube, Yahoo, Baidu, Amazon, Wikipedia, QQ.com, Windows live, Taobao, Blogspot, Google India, Twitter, Linkedin, Yahoo Japan.

Baidu, Taobao i QQ.com són webs xineses. A causa del gran nombre de població de Xina, les seves webs sempre arriben fàcilment a les primeres posicions d’ “Alexa“.

Com es pot veure, a part de webs de compra per Internet o d’altres típiques, les que queden són xarxes socials. El que més s’està utilitzant actualment d’Internet són aquestes webs tan difícils de definir però que normalment són anomenades mitjans socials.

Si he d’explicar què penso d’aquests mitjans, més o menys ho puc resumir en aquests punts (els quals també m’han ajudat a pensar dos companyes de classes més):

– Van bé per fer arribar una notícia i/o idea a tot el món fàcil i ràpidament. Aquest primer punt pot ser positiu o negatiu, però jo ho veig més aviat el veig negatiu, ja que pot comportar que sigui molt fàcil fer arribar a tothom una notícia mal contrastada o una mala idea.

– Poden influïr massa a la població i crear grups de pressió.

– Normalment, són mol agressives. El fet que tothom hi pugui dir el que vulgui sense haver de patir represàlies i en la majoria d’ocasions anònimament, fa que la gent que hi escriu en moltes ocasions perdi el respecte cap als altres o cap als temes que tracta.

– Ajuden molt a la globalització, tret també negatiu. En especial, és clar, ajuden a la dels Estats Units. La majoria de les xarxes socials són americanes (les més conegudes, ho són totes), i a això s’afegeix que ara mateix els EUA són la gran potència i per tant els que més poden influenciar.

– Són un mitjà de control ideològic, que pot servir per manipular la gent molt fàcilment.

– En moltes ocasions la informació que hi podem trobar és de molt baixa qualitat.

Teoria tractada a classe:

Christian Fuchs (University of Westminster) i altres autors afirmen que se’ns està venent una ideologia modificadora:

Són eines que proporcionen als usuaris accés a publicar continguts propis a nivell global i a crear xarxes amb els amics i la família. Cosa que vol dir que tenim més comunicació, més democràcia i més accés a la informació.

La realitat, diuen, és la següent:

Hi ha molta més mercantilització de les consciències (terme ja utilitzat per l’Escola de Frankfurt, sobre la qual vam parlar cap al principi del trimestreI, comporten un control absolut de la vida privada i són un nou model de negoci basat en l’explotació de l’usuari.

Wikipedia, l’excepció dels mitjans socials

Sense ànim de lucre, sense publicitat, més gran que qualsevol enciclopèdia, més fiable que l’enciclopèdia britànica (la qual cada any té alguns errors), és antihomogeneitzant: té 285 edicions, cadascuna diferent. Aquestes són les característiques de la que es podria dir és l’enciclopèdia més coneguda i consultada del món. El que és totalment cert és que, al menys, la més gran del món ja ho és.

Viquipèdia, la seva versió en català, és de les millors (si no la millor) opció a consultar. Va ser la primera edició en  llengua no anglesa en publicar un article (al 2001, un mes després que arranqués la versió en anglès). És l’edició de més qualitat; és la millor qualificada de les 286 llengües en què es publica segons el propi rànking de Wikipedia.

Digital media

A Espanya, la crisi econòmica ha impulsar la creació de diaris digitals d’ideologia més progressista. Abans de la crisi, en aquest camp hi havia un èxit aclaparador dels diaris de l’ultra-dreta espanyola, els quals eren els més llegits i els que tenien més ingressos (i, per tant, els que tenien més publicitat). Alguns d’aquests nous diaris són (ordenats segons el nombre de visites segons l’Alexa Ranking): El confidencial, Publico, Libertad digital, ELdiario.es, Vilaweb…

Model de negoci dels nous digitals

Model tradicional: Publicitat + subscriptors + merchandisins

Models alternatius: Finanançament tradicional però sense ànim de lucre (cooperacions, fundacions), filantropia, ajuts guvernamentals, crowfundind (microfinançament popular), fundraising (demanar donacions a empreses i ciutadans), contribucions dels oients/lectors/espectadors en diners o col·laboracions.

Unes últimes reflexions: primer de tot, he de dir que estic molt a favor d’aquests models alternatius de negoci, els quals penso que concorden molt millor amb el bon funcionament del periodisme. Quan sigui periodista, estaria molt contenta i orgullosa de poder treballar en un mitjà que utilitzés algun d’aquests models. També he de comentar, però, que abans d’estudiar periodisme no sabia que existessin (sabia alguns casos, però pensava que eren molt puntuals). Per tant, si jo, que volia estudiar periodisme, no ho sabia, imaginem una persona que estigui menys interessada en els mitjans! Vull dir; està clar que ho coneix molta gent, perquè per alguna cosa poden funcionar! Hi ha gent que els dóna diners, clar. Però, tot i així, el que penso és que s’hauria d’intentar donar-los a conèixer encara més (els mitjans que fan servir models alternatius de finançament), perquè poguéssin tirar endavant encara millor o perquè en poguéssin sorgir més.

I, per acabar, volia comentar la meva opinió sobre les xarxes socials com Facebook. Penso que Facebook és com tantes altres coses al món: si s’utilitza cuidadosament i amb cap, no hi ha d’haver cap problema. Ara mateix té molts detractors pel que se suposa que significa: deixar de tenir privacitat, donar informació a empreses publicitàries, provocar enveja… Però jo penso que tot això és molt exagerat. Sobre la privacitat: sembla que ens oblidem que cadascú tria qui vol tenir d’amic a Facebook i qui no, quin grau de privacitat vol que tingui el seu perfil i què hi publica. És a dir: un pot tenir un perfil  totalment privat, acceptar molt pocs amics i no penjar gaire informació, però poder-lo utilitzar per mantenir el contacte amb gent que està lluny, compartir de tant en tant alguna cosa que li interessa especialment o organitzar coses en grup (els missatges privats o els esdeveniments que s’hi poden crear, també de manera privada, són molt útils). En quant a l’enveja: penso que és una gran tonteria i que qui ho pensa s’ho hauria de fer mirar. Potser sóc massa contundent, però és que opino que és un argument molt poc fort per dir que una xarxa social no és bona; si tens enveja del que hi pugui penjar la gent, vol dir que també tens enveja fora d’aquesta xarxa. Per tant penso que el problema només s’extén a les xarxes, però que no és provocat per elles. Potser allà pots tenir més informació sobre més gent, i per tant més enveja, però llavors ja és cosa teva si xafardeges més o menys i quant temps passes a Facebook. És a dir, penso que aquesta xarxa social no té cap problema en sí, i que si un cas el problema recau en la gent que l’utilitza i com l’utilitza. I en quant a el fet que ven tota la informació que hi pengem a empreses per a la seva publicitat: entesos, estic totalment d’acord que és una cosa que no m’agrada gens de la xarxa social. Però també he de dir que, tristament, en el sistema en què vivim aconsegueixen saber-ho tot de nosaltres d’altres maneres. És a dir, si no tinguessin les xarxes socials, descobririen què ens agrada fent altres estudis. Aquest també és un argument molt fluix contra aquest fet, un fet que en realitat sí que m’indigna bastant, però és que trobo que les xarxes socials són molt útils (bé, de moment l’única que trobo reament útil és Facebook) i per tant m’ “oblido” d’aquest gran defecte.

Plenària 13

EL CAS DELS E.U.A.

M’ha agradat molt com ha començat la classe d’avui. La professora ens ha demanat que pensessim tres paraules que fossin sinònimes d’Estats Units o que els definissin.

Jo he pensat les següents: bogeria, literatura i Obama.

Bogeria, perquè penso que en certa manera defineix molt bé als Estats Units: un país molt gran on la seva por al terrorisme els ha tornat paranoics, un país que ha començat guerres sense sentit, un país que no té seguretat social i on la gent s’endeuta per poder-se fer operacions molt importants, un país on està permès tenir armes, on en alguns estats la pena de mort encara és legal, un país que no ha volgut formar part d’un acord per reduïr les emissions de CO2, que pensa que és el centre del món i que es podria dir que ha fet del capitalisme més consumista una de les seves característiques més visibles. Per mi, tot això és una bojeria. Una gran bojeria.

Després, he pensat un adjectiu positiu, que és literatura. He triat aquest perquè en realitat volia triar periodisme, però com que estavem a una assignatura de periodisme m’ha semblat una mica poc original triar aquesta. A més, opino que la literatura hi està relacionada (amb el periodisme). He pensat això quan m’ha vingut al cap el nom d’Ernest Hemingway, periodista i escriptor americà. A més, també m’ha fet pensar en el cinema, els guions dels quals també es poden considerar literatura (i hi ha moltes pel·lícules americanes amb guions molt bons). A més, he llegit molts llibres d’autors americans (el que m’he llegit més vegades és un llibre molt curt titulat Rebeldes que em van fer llegir a l’institut i que em va encantar, l’autora del qual és americana i tenia 16 anys quan el va escriure).

Finalment, he triat Obama perquè és de les primeres coses que m’han vingut al cap quan he començat a pensar sobre els Estats Units. Obama ha fets història als EUA, i tenint en compte com d’important ha sigut cada president dels Estats Units, ara mateix és com si ell en fós el representant, i en aquest cas especialment, per tot el que va significar la seva primera elecció. També trobo que els canvis que està intentant dur a terme al seu país, tot i avançar tan lentament també són importants.

Els meus companys han pensat altres paraules, i me n’he apuntat algunes que em semblava eren de les més interessants: concentració, idealització, armes, capitalisme, pluralisme, desigualtat, oportunitat, diversitat, paranoia…

Després de repassar les paraules que haviem pensat, la professora ens ha fet una reflexió que jo ja havia pensat en alguna ocasió i que trobo que és molt interessant: els EUA tenen dos cares, una de positiva i l’altra de negativa. El seu gran poder econòmic, però, s’imposa  sovint sobre la seva cara positiva, que és la progressista.

EUA és un país que va sortir d’una revolució. Es va independitzar d’Anglaterra i, quan ho va fer, van aparèixer singularitats pròpies la majoria de les quals anaven en contra de l’antic factor que els governava.

Plenària 12

JOURNALISM IN SCOTLAND

Today we have also had a class from a foreign teacher. In this occasion, the teacher who has visited us was from Scotland. He’s name is Ken Garner.

He has explained us so many things: from Scotland’s history to the UK media. It has been a very complete class and, again, I have found loads of paralelisms with Scotland’s media and ours. How is it that journalism always ends up with the same problems everywhere? I find the answer to this question very easy…! But, anyway, it is not what we have talked about today. And, I have to say, regardless of the problems the media in Scotland may have, I don’t see them as serious as the ones we have in Spain… I don’t know if it is because I know better from what we have here, or because I’m more critic with my own country. But I always see the situation of journalism in other countries (from Europe, or North America – I don’t really know enough about the others’ one -) better than the situation it has in Spain. Even when it is so similar.

Now, I will make a summary of what Ken Garner has explained us today:

Scotland History

Scotland was an independent nation for centuries. Something began to chane in XVIIth century. In 1601, King James VI of Scotland was invited to be King of England. In 1707, the “Union of crowns” was formed, and England and Scotland’s Parliaments both voted for “political union”. Later in 1911, there were 4 nations and 1 Kingdom: England, Wales, N. Ireland and Scotland, all inside the United Kingdom. So, in the century that mass media began, the media across the country was only ruled by the Parliament in London.

UK media: a small country

London rules everything, including the media. Scots get all the UK media from London… AND their own local media aswell. This situation creates a very competitive media market. Scotland is one of the most competitives in Europe.

Scots get 11 UK national daily newspapers plus 4 scottish dailies… and more. And, on TV, they have BBC1 and BB2, which broadcast scotthish (in very specific moments of the day) and london news.

Who decides?

Press: Scottish Parliament can but press is, actually “self-regulated” under the old Press Complaints Commission (runned by newspapers’ companies) in London.

Broadcasting: BBC via Royal Charter

So, as it can be seen, people making the decisions are NOT in Scotland.

The press in Scotland

Historically, scots had always read their own newspapers and ignored the ones from London. In the 1950’s, the Sunday Post had the highest readership penetration of any newspaper in the world.

Today, things have changed. Sales of the 5 scotthish dailies have collapsed. Meanwhile, since devolution in 1999 (Scottish Parliament) sales of scottish editions of the national UK papers have taken over (this editions aren’t very different from the originals).

TV and Radio

Most TV viewing is like UK tv viewing, except for the STV (Scottish Television instead of “ITV”, from UK).

Radio listening is dominated by the Scottish comercial stations.

Questions we asked…

What I have found very interesting about the class have been the questions some of my classmates have asked to Ken Garner. Two of them have specially caught my attention:

“Why do you think in the UK, a country where do you have the BBC, a very serious, admired and imitated TV and you really like it, you also consume so many tabloids?”

“Now, in Catalonia, we have a very similar situation of the one you have in Scotland. Many people also wants to be an independent country, and all newspapers around Spain have taken their position about it. Has in Scotland happened the same?”

Ken Garner’s answers have been the following ones:

“Because people don’t take tabloids seriously. Their read them knowing they are bad, but they like them as a distraction”

“No, in Scotland no media has made public their opinions”

The answer to the second question has sourprised me a lot, and it has made me see very clear how in Spain our issues in journalism are worse (this is only my own opinion). I cannot stand reading a newspaper knowing all the time which is its political point of view over everyting, but it is the way things work in Spain right now. I guess you are very happy if you agree in all points with a newspaper ideology, but I don’t, with any of them, so it is a problem for me (and even if I did, it would still be, because I hate this kind of no journalism). I think this should change.

 

Plenària 11

JOURNALISM IN ROMANIA

Today Andreea Mogos, a journalism teacher from Rumania, has come to our class to explain us some things about how journalism works and has worked in her country in the present and during the past years.

I’ve found everything she has explained very interesting. Her class has sourprised me so much, because I had never thought about how journalism worked in Rumania, and I have found out their journalism history is actually pretty similar to ours. And that’s because their recent history is also similar to ours. They lived a dictatorial regim not so many years ago, as us, and that, obviously, affected their media as much Franco’s government affected ours.

During the Rumania’s communist regim, traditional functions of the mass media were substituted by ideology. Jornalists became propaganda instruments. Mass was a mobilization machine. Journalists were trained in only one school which was runned by the communist party.

In december 22nd, 1989, Rumanian revolution took place, and so the fall of the communist regime. Then, rumanian TV had a very important role; everyone was connected at what was happening on Bucarest through it. It was the first time TV was so important in a case like that: it was the first revolution to be broadcasted on TV. State television (TVR) played a major role in the later development events. Most of the people who appeared those days on TV later become influential social actors.

Former party newspapers changed their names, some using the word FREE. But incorporating this word to its names didn’t mean the ideology behind them had also changed; it remained basically the same.

1990. Main change was in the print media. A lot of newspapers and magazines appeared within the first months. It was a year  “frenetic print media consumption”. Why? Because people felt the need to be informed. Rumanian citizens started to feel the newspapers as a way to be informed. They were willing to consume newspapers, information… Maybe it was the best year of print media.

After that, media in Rumania continued developing until the economic crisis which Europe is living ritght now arrived. With the crisis, first thing that happened was the cut of the publicity and, therefore, problems in media started. And, so, a mediamorphosis also started. The crisis wicked the rumanian press but it also bring positive changes to it.

Plenària 10 i Activitat 7

GRUP PRISA

El punt de partida del Grup Prisa és l’any 1958, amb Santillana, però Prisa i Santillana no neixen junts. El seu vincle, però, sí que és molt important. Santillana és qui ha portat el grup de comunicació més important d’Espanya més inversions, tranquil·litat i seguretat financera. 

Qui recolza Prisa?

Al seu naixement, (anys 70), Prisa va rebre el suport dels liberals, els intel·lectuals i els polítics. En resum, de molta gent individual que volia crear un diari diferent amb l’arribada de la democràcia. Tot i que, ha de quedar clar, el mite que va néixer com un grup d’esquerres progressista no és cert; s’hi va anar convertint amb els seus mitjans.

A partir dels anys 80, però, el suport el va rebre del sistema financers, dels bancs. Per què? Perquè era molt rendible i, per tant, una bona inversió; perquè havia apostat una manera de TV que semblava que seria el que s’imposaria al futur (Canal+); perquè Sogecable (actual PrisaTV) semblava que no tenia competència, semblava un monopoli; i finalment perquè la banca també va tenir molt en compte la proximitat del Grup Prisa amb el grup soclista, proximitat que va durar molts anys i que encara ara és molt present.

Durant el Cop d’Estat de Tejero, per exemple, ElPaís va tenir una reacció molt ràpida que va ajudar molt als partits democràtics.

Políticament, el grup abans se situava més a l’esquerra que ara. Ara és més de centre-esquerra. Econòmicament, s’ha anat escurant a la dreta. Cal destacar que, com que la banca els deixava molts diners, la seva cobertura econòmica era “lògicament” diferent.

Plenària 9 i Activitat 6

Avui hem començat la sessió amb una comentari que ens ha volgut fer la professora sobre la controvèrsia que ha causat, en alguns sectors, el documental que va emetre TV3 la setmana passada titulat Hola Europa. Aquest documental explicava i donava totes les raons per les quals seria positiu que Catalunya s’independitzés d’Espanya. I no donava veu a ningú que no pensés igual (només una persona donava una opinió menys favorable).

La qüestió està en què TV3 s’ha justificat dient que ells mostraven aquesta opinió, i per tant no tenien pluralisme intern, pel pluralisme extern de l’exterior. És a dir: TV3 és l’única cadena que és favorable a la independència de Catalunya, i la seva opinió és que si “ella” no dóna el seu punt de vista (sense mostrar-ne cap altra i, així doncs, comptant-lo com el vàlida), qui ho farà?

Un altre tema periodístic sobre el que es podria fer un gran debat.

Però el tema de la classe d’avui ha sigut…:

GRANS GRUPS DE MITJANS CATALANS

A Catalunya és on hi ha els grups de mitjans més important d’Espanya a part de Madrid. Molts d’aquests grups, però, són catalans però tenen la seu a la capital espanyola. Els grups que tenen la seu a Barcelona són: Prensa Ibérica, grupGodó, Grupo Zeta i RBA.

El grup en essència (pel fet que “ho té tot”) és el grupGodó (que, de fet, té menys ingressos que el Grupo Zeta, però que igualment té molta més influència que aquest). El grupGodó és el propietari de Rac1 (la ràdio més escoltada a Catalunya), Rac105, Rac105 (canal de TV), 8tv, LaVanguardia… El grupGodó té, per exemple, el 93% de la propietat de 8tv, una televisió que va començar en l’àmbit local de Barcelona fins que va anar creixent fins ésser emesa a tot Catalunya.

Les subvencions de la Generalitat

Cada any, la Generalitat de Catalunya dóna subvencions als mitjans catalans d’una certa audiència i reputació només pel fet de publicar i/o emetre en català. Al 2010 va donar 10 milions als diaris, 3m als mitjans digitals o a les versions digitals de mitjans tradicionals, i 2,8m a ràdios i televisións. Al 2011, aquestes subvencions van ser força menors. Van donar 667.000€ a la TDT, i 500.000 a ràdios. Dels diners que van donar a la TDT, 272.000€ van anar només per 8tv. I 35.000 per a Pirineus TV, que va rebre 35.000€.

Quan el Tripartit va arribar a la presidència del govern de Catalunya, Esquerra deseguida va fer públiques subvencions que havien donat els anteriors governs convergents. La majoria havien sigut dirigides al grupGodó, al qual l’hi havien proporcionat uns ingressos desmesurats.

També és imporant mencionar que el fet de subvencionar mitjans de comunicació, a Europa es fa massivament (tal com es va poder comprovar a una conferència donada a Barcelona fa uns anys). La resta de països europeus (en especial els nòrdics), van explicar com als seus territoris també és molt normal subvencionar mitjans que utilitzen llengües minoritàries.

Grups de comunicació locals

La classe ha finalitzat amb l’explicació de 2 grups diferents de 4 companys cadascun que ens han explicat una mica quins grups de comunicació locals tenim a Catalunya; en tenim molts, cosa especial, ja que la nostra és la única Comunitat Autònoma d’Espanya amb aquest tipus de grups locals.

Plenària 8 i Activitat 5

GRUPS DE COMUNICACIÓ PRIVATS – ESTAT ESPANYOL

Prisa, Vocento, Telecinco, Antena3 LaSexta, Unidad Editorial: 5.987 milions d’ingressos al 2011. Seu a Madrid.

Grupo Pleneta, Imagina, Grupo Zeta, grupGodó: 4.127 milions d’ingressos al 2011. Seu a Barcelona.

Com es pot veure, són més grans econòmicament els grups que tenen seu a Madrid, però no molt més.

Està clar que, degut a la crisi, aquests ingressos han baixat durant el darrer any. La crisi ha afectat moltíssim als mitjans de comunicació, i durant els últims dos anys hem pogut veure com molts grups privats lluitaven per la seva existència, es fusionaven o feien canvis importants. Aquests grups, és clar, no tenen la mateixa manera de sobreviure que els públics. La gent que hi treballa no són funcionaris, i no són, és clar, mitjans del govern. Però això no vol dir que estiguin menys governamentalitzats. Bé, en general sí que ho vol dir, però al que em refereixo és que no significa que deixin d’estar afectats per el govern. El govern sap que si no té content a un mitjà, potser es trobarà com cada dia aquest l’estarà criticant en tots els seus informatius i a la resta de programes (tal i com ja vaig comentar en un altra entrada) i, per tant, els fa favors; directa o indirectament. Potser senzillament no els perjudica, o potser els dóna suport d’alguna manera.

Però, deixant de banda aquesta reflexió que volia fer, em disposo a tractar el que avui s’ha explicat a classe:

Com ja he esmentat, els ingressos dels grups privats que he escrit a la llista van baixar durant el 2012. Quan he dit això, però, no he comentat que hi va haver una excepció: Mediaset España, la qual va augmentar un 18% i va tenir uns beneficis de 133 milions. Prisa, Planeta i Imagina (les tres empreses que més diners van ingressar el 2011; 2.725, 1.722 i 1.333 milions respectivament) van perdre diners. També cal esmentar que les televisions públiques sempre tenen uns ingressos de més de 100 milions d’euros (tot i que potser aquesta dada canviarà durant els pròxims anys, tenint el compte tot el que està passant).

La màxima preocupació d’un grup privat és obtenir tanta audiència com sigui possible. És a dir, com més audiència, millor. Perquè molta audiència significa, per exemple, que una empresa estarà molt interessada en poder tenir el seu anunci a la teva televisió, i que per tenir-lo et pagaran una bona suma de diners. Els grups privats, però, preocupats per tenir tota aquesta audiència, es van oblidar de preocupar-se per altres coses. La publicitat, per exemple, no es pot multiplicar! I hi van fer una inversió indefinida que els va provocar un gran deute.

Des que ha començat la crisi, doncs, s’ha fet molt patent que els mitjans privats no es van preocupar d’aquests aspectes. Telecinco es va fusionar amb Cuatro, i més tard Antena3 amb LaSexta, per a que cap d’aquests canals hagués de desaparèixer (els que tenien problemes eren Cuatro i LaSexta, no els altres dos). Tele5, és interessant esmentar, no ha hagut de disminuïr la seva plantilla des de l’inici de la crisi econòmica. Antena3, en cavi, sí que ho ha hagut de fer. Tele5 i Antena3 són les dues televisions en obert líders, i ambdues tenen molts altres canals (el seu grup), per exemple Atresmedia, al grup d’Antena3, té Antena3, LaSexta, Neox, Nova, Nitro, Xplora, LaSexta3. 

La majoria de grups privats, per no dir tots, tenen més d’un canal de televisió. Per exemple NET TV té Intereconomia, Disney Channel i MTV.

Per acabar, escriuré unes dades que m’han cridat l’atenció i crec que és interessant saber:

– El 92% de tot el deute dels mitjans públics es concentra en Canal9 i TeleMadrid.

– La TV de pagament és el gran negoci del grup Prisa, tot i que ara ha perdut els drets del futbol, els quals actualment estan en mans de GolTV.

– Durant el mateix període de crisi del qual he estat parlant, les redaccions dels diaris han anat a pique. S’han despedit a milers i milers de treballadors, en moltes ocasions a costa que el seu cap seguís tenint un gran sou (com per exemple el cas de Prisa, en el qual el seu cap va tenir uns ingressos de 13m d’euros el mateix any que va despedir a milers de treballadors de les seves redaccions).

– CórdobaTV és l’únic canal islàmic en espanyol. Té programes que ensenyen a parlar islàmic.

– Els dos canals que concentren quasi bé tot el deute dels mitjans públics (Canal9 i TeleMadrid), són herència del govern del PP. Actualment, aquest govern vol privatitzar-los, i per aquesta raó està duent a terme canvis en la llei de televisions públiques.

Plenària 7

MITJANS PÚBLICS

Els grans mitjans públics a Espanya són RTVE i EFE, i concretament a Catalunya, el mitjà públic més important és la TVC.

Espanya

– EFE és una de les agències d’informació més importants del món. És coneguda pels periodistes estrangers i té molt bona reputació. O al menys així era fins ara; actualment la seva situació no és tan bona com ha anat essent raderament a causa de la crisi econòmica.

– RTVE. Actualment està festionada per un organisme anomenat SEPI. Aquest organisme s’encarrega d’entitats públiques amb una “mala salut econòmica” fins que es recuperen i ja poden anar/tornar a anar per lliure. RTVE va patir un abans i un després quan es va eliminar la publicitat. Treure la publicitat és una bona idea, ja que pot voler dir que una cadena o emissora ja no depèn d’ella o que senzillament es vol oferir un bon producte sense “distraccions”. Però en aquest cas no ho va ser, ja que la publicitat era la principal font d’ingressos de la ràdio i televisió pública espanyola, i es va eliminar d’un dia per l’altre. Això va provocar que es formés un gran deute.

Els trets principals de RTVE són la governamentalització, l’endeudament i els processos de reforma que ha anat patint al llarg dels anys.

Catalunya

La TVC (Televisió de Catalunya) és el motor de la indústria audiovisual catalana. És una TV autonòmica singular, ja que és l’única que ha arribat a ser líder d’audiència (de fet, ho és des de 2009).

La seva missió és:

• La normalització lingüística del català.
• Informar, entretenir i educar des d’una perspectiva cultural catalana.
• Cohesionar el territori.

És important parar-se a pensar sobre el segon punt, ja que la TV de Catalunya és l’única que li ha donat importància. Totes les altres TVs autonòmiques s’han centrat en una cobertura local, en una mirada cap a dintre. En canvi, la TV catalana vol explicar-nos el món amb ulls catalans i per fer això té, per exemple i entre altres coses, molt bones corresponsalies en diversos indrets destacats informativament del món.

Programa Salvados

Per complementar la explicació que ens ha fet la professora sobre la situació i funcionament dels mitjans de comunicació públics a Espanya, avui a classe també hem mirat un dels programes de Salvados, presentat per Jordi Évole.

Trobo que Jordi Évole és un gran periodista, el qual fa molt bé la seva feina i demostra que encara es pot fer periodisme de qualitat. Espero que mai el facin callar o que ningú mai faci que el seu programa no es pugui emetre mai més, perquè realment fa una gran feina. En el cas del programa que hem mirat avui, ha fet veure i ha deixat molt clar la manipulació que han patit els mitjans públics de l’Estat espanyol des de la seva creació (ha parlat de TV, no de ràdio). Ha sigut un programa molt interessant, i també, com quasi sempre són els seus programes, indignant (tracta temes importants, injústicies, fa grans entrevistes a gent que normalment no voldria parlar sobre certes coses…).

M’ha interessat molt, sobretot, la part del programa en què parla amb un dels redactors de TeleMadrid. L’home m’ha semblat un bon periodista, tot i que realment no sé quin tipus de programa fa ni res, però ha parlat clar i ha explicat que ell i altres redacors estan lluitant perquè la TV pública de la Comunitat Autònoma de Madrid torni a ser de qualitat i deixi d’estar tan exageradament governamentalitzada.

També m’ha agradat veure que TV3 ha sigut mencionada diverses vegades per la seva importància dintre el marc de les TV autonòmiques espanyoles. Ja que, com ja he mencionat, és una TV realment important i que compleix uns objectius que també penso són molt importants (tot i que això no vol dir que jo opini que tota la programació de TV3 sigui de qualitat i que m’agradi tot el que fa). I, en darrer lloc, m’ha interessat tot i que no pas sorprès, el fet que també s’hagi comentat durant el programa, i no pas només un cop, el gran exemple que suposa la BBC respecte com hauria de funcionar correctament una TV pública. Admiro molt la BBC, i molts cops he mirat reportatges/documentals d’aquesta televisió. I tot i que penso que si fós britànica segur que li veuria els seus fallos i potser que no l’admiraria tant (això sempre passa, i a més la miraria cada dia i segur que alguna cosa se’ls escapa, ningú és perfecte), trobo que a Espanya tots ens l’hauriem de mirar una mica més. El producte dels mitjans públics espanyols milloraria molt si els seus directors i/o presidents ho fessin.